Si pensa en tota la seva trajectòria, hi ha algun moment en què hagi sentit amb claredat que la enginyeria química estava generant un impacte real i positiu en la societat?
Vaig triar estudiar enginyeria química perquè la meva missió era —i continua sent— traduir la ciència en beneficis reals per a la societat. Un moment especialment significatiu va ser formar part del descobriment i desenvolupament del riociguat, un medicament per tractar la hipertensió arterial pulmonar. Va sorgir del nostre laboratori químic a Bayer, en soc coinventora i, anys després, vaig liderar l’equip que el va registrar en diversos països de l’Amèrica Llatina. Aquest treball va ser reconegut amb la Medalla Otto Bayer i amb la publicació dels nostres resultats a Nature, una fita molt rellevant en la meva trajectòria com a científica.
Després de més de 25 anys a Bayer, liderant àrees com la Sostenibilitat, l’HSE i Drets Humans, va decidir fer el salt al món acadèmic. Què la va motivar a fer aquest gir? I mirant enrere, quins aprenentatges de la seva experiència internacional li estan resultant més útils en la seva feina actual?
Vaig gaudir enormement dels meus anys a Bayer, però sentia, cada cop amb més força, la necessitat de retornar a les generacions següents tot allò après. L’oportunitat d’incorporar-me al món acadèmic, en un projecte ambiciós i orientat a l’impacte, va arribar en el moment just. De la meva experiència internacional a Alemanya, Mèxic i els Estats Units, entre altres països, em quedo amb una idea essencial: els problemes complexos es resolen millor quan combinem fortaleses diferents. Col·laborar entre cultures ens fa més forts.
El lema del MeCCE 2026 és “Transforming the Industry, Shaping the Future”. Des de la seva perspectiva, quin paper juga la enginyeria química en aquesta transformació de la indústria cap a models sostenibles?
Tot i que pot semblar que la química travessa un moment de baixa popularitat, és la base de tot el que ens envolta, tant viu com inert. Avui, més que mai, necessitem enginyers i enginyeres químiques que dissenyin processos des del seu origen amb baixes emissions, un ús responsable de l’aigua i un menor impacte en les matèries primeres. A més, necessitem professionals que col·laborin activament i tinguin el coratge d’alçar la veu en els debats públics i en cercles privats sobre sostenibilitat.
Circularitat, descarbonització, hidrogen, matèries primeres crítiques, intel·ligència artificial… Quin d’aquests reptes creu que exigirà més innovació en els propers anys?
Tots ells. Perquè el cercle no quadra: la població continua augmentant, el consum per càpita també, i els recursos naturals són limitats i, encara que alguns no els paguem directament, avui entenem que no són gratuïts. Per a la indústria química, el gran repte és assolir l’escalabilitat de processos respectuosos amb el capital natural a costos competitius que en facilitin l’adopció.
A més, els reptes van més enllà de la tecnologia: requereixen canvis sistèmics que considerin tant allò evident com allò menys visible. Per exemple, l’ús de matèries primeres crítiques s’ha d’analitzar conjuntament amb el seu impacte sobre les comunitats vulnerables implicades en la seva extracció.
Quines tecnologies emergents —com l’hidrogen, el reciclatge químic o els sistemes de captura de carboni— veu amb més potencial perquè la química sigui un motor real de la transició sostenible?
La química ja és un motor real de la transició sostenible. Cal acceptar que les solucions al final de la cadena de valor solen ser menys eficaces. Per això, les tecnologies que redueixen emissions des de l’origen —com les energies alternatives— i les que disminueixen l’ús de matèries primeres primàries tenen més potencial que les que actuen al final del procés, com el reciclatge o la captura de carboni. Més enllà d’això, la innovació de processos i la digitalització són claus per a una producció més eficient i sostenible.
Sabem que assolir la sostenibilitat a gran escala no serà fàcil. Quines creu que són les barreres més difícils de superar per a la indústria química?
És imprescindible replantejar els models de consum i producció. Pensar a llarg termini, reflexionar sobre com evolucionen les necessitats i debatre què és realment necessari. La indústria química té una gran oportunitat per influir en els hàbits de consum oferint solucions escalables i atractives per a la seva adopció. Però hem de ser conscients que això és una cursa de fons, no un esprint. I que val la pena.
Des de la seva posició en l’àmbit acadèmic, quines competències —més enllà de les tècniques— haurien de desenvolupar els enginyers químics per afrontar aquests reptes? Cal replantejar com s’ensenya la enginyeria química?
Si reflexiono sobre la meva pròpia carrera, avui ja faig poc ús del meu coneixement tècnic específic. Tanmateix, ser enginyera em va aportar capacitats que m’han acompanyat sempre: pensament analític, formulació i contrast d’hipòtesis, i un enfocament sistemàtic per resoldre problemes.
A més, els professionals de l’enginyeria han de fer-se sentir. Per a això, han de desenvolupar habilitats comunicatives, valentia per discrepar, pensament sistèmic més enllà de la tecnologia, i coneixements bàsics d’economia i finances. Crec fermament que els models educatius han d’evolucionar cap a enfocaments més holístics, basats en la resolució col·laborativa de problemes i integrant tecnologies com la intel·ligència artificial, que ja formen part de l’entorn professional.
Pot la enginyeria química contribuir també a garantir cadenes de subministrament responsables i respectuoses amb els drets humans? Com s’ho imagina?
La indústria química és, per naturalesa, global en les seves cadenes de subministrament, i això li atorga una enorme capacitat d’impacte, tant positiu com negatiu. Vull destacar dues grans oportunitats d’impacte. La primera, a nivell sectorial, mitjançant plataformes i aliances que proporcionin coneixement i eines a empreses d’arreu del món, especialment a les més petites. La segona, a nivell individual, a través del diàleg directe amb proveïdors i clients per dissenyar models que respectin els drets humans i, alhora, compleixin els acords comercials. Això implica revisar terminis de lliurament, preus justos i condicions laborals dignes i segures. Els controls i les auditories són necessaris, però no suficients per generar el canvi profund que molts desitgem.
El 2023 va ser reconeguda com una de les Top 100 Dones de la Indústria Alemanya i defensa que la diversitat és clau per innovar. Com es tradueix això en la pràctica? De quina manera concreta un lideratge inclusiu impulsa la sostenibilitat?
La diversitat és clau per innovar per tres raons fonamentals: primer, perquè per servir un món de clients globals necessitem experiències diverses; segon, perquè accelerar la innovació exigeix que totes les persones tinguin les mateixes oportunitats d’innovar; i tercer, perquè els equips diversos arriben a millors solucions. Personalment, m’he centrat a eliminar barreres en els processos de selecció, reconèixer els nostres propis biaixos i exercir un lideratge actiu en aquest àmbit.
Un exemple pràctic: si per contractar avui un enginyer o enginyera química a la meva empresa poso com a condició tenir més de deu anys d’experiència en producció i haver treballat a l’estranger, us asseguro que la majoria de candidats seran homes. Si, a més, el panell d’entrevistes està format només per homes, estarem transmetent el missatge subliminal que són els homes els que progressen professionalment a la meva empresa. Comencem per repensar els requisits reals del lloc, seleccionant una diversitat de candidats i buscant també un panell d’entrevistes divers. I aleshores contractem el millor. Pas a pas, l’empresa anirà canviant.
Per accelerar la transició cap a una química sostenible, quin tipus d’aliances entre indústria, acadèmia i sector públic considera imprescindibles?
L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 17 parla d’aliances, i no és casualitat. Els problemes complexos no tenen solucions simples, i la col·laboració entre sectors és imprescindible.
L’acadèmia, la indústria, el sector públic —i hi afegiria la societat civil— són actors clau del canvi. Escoltar el que cadascun aporta i necessita és la base per construir aliances sòlides, tant a petita com a gran escala. Per posar un exemple, la definició de polítiques de transició ha d’incloure el coneixement de l’acadèmia, la perspectiva de la indústria i la veu de la societat civil. No és fàcil, però és essencial per progressar.
Si projectem cap al 2035, com s’imagina la indústria química si es compleixen els objectius de sostenibilitat?
Segons el World Economic Forum 2025, cinc dels deu majors riscos per a l’economia mundial en la propera dècada són de caràcter mediambiental. El canvi climàtic i la transició verda continuaran sent una de les grans megatendències per a la creació d’ocupació. Imagino una indústria química que integri la sostenibilitat en totes les seves operacions, creant sistemes resilients, reduint riscos i externalitats vinculades a aspectes mediambientals, i demostrant que invertir en sostenibilitat no és un cost, sinó una inversió amb retorn.
Finalment, quin missatge li agradaria transmetre als assistents del MeCCE 2026 sobre el paper de la enginyeria química en la construcció d’un futur realment sostenible?
Heu triat una professió amb una enorme capacitat de generar un impacte real i positiu en la construcció d’un futur sostenible: satisfer les necessitats del present sense comprometre les de les generacions futures. Gràcies per ser aquí.
Més informació: https://www.mecce.org/
Fotografies de Cristina Alonso Alija aquí
Fotografies (Expoquímia 2023) aquí
Maria Dolores Herranz
Tel. 93 233 25 41
[email protected]